El Parnàs alguerès IV

Una altra vista de L'Alguer

En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lu tou dol:
més resplendenta del sol
la cara tua avui sia.
l
Monstra en la tua alegria
y en la tua consulació
quant t'és car lu preciós do
que piedós lu cel ta envia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do sospirat, yo diria,
ma que, quand més sospirat,
maggior assai l'has lugrat
de lu que sa presumia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
Do che solament pudia
dunar-lu qui ta lu ha dat,
y dan-ta-lu t'ha mustrat
quant amor per tu nudria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] Aquesta dicha, Alguer mia,
tu sola t'has merexiut,
axí crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l
[...] A la gran Vèrgia Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri lu gusar
llongament tal compagnia.
En tant dichós y alecr dia
depon, Alguer, lo tou dol.
l

Agustí Sire (dins Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco, Càller, Reale Stamperia, 1806).

l
Versió modernitzada:
l
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol:
més resplendent del sol
la cara teva avui sia.
l
Mostra en la teva alegria
i en la teva consolació
quant t'és car el preciós do
que piadós el cel t'envia.
En tan ditxós i alegre dia
depon, Alguer, el teu dol.
l
Do sospirat, jo diria,
mes que, com més sospirat,
molt major l'has lograt
del que es presumia.
En tan...
l
Do que solament podia
donar-lo qui te l'ha dat,
y dan-te-lo t'ha mostrat
quant amor per tu nodria.
En tan...
l
[...] Aquesta ditxa, Alguer mia,
tu sola t'has merescut,
així crec en virtut
de tanta pregaduria.
En tan...
l
[...] A la gran Verge Maria
no cessis, no, de pregar:
que te logri el gosar
llongament tal compagnia.
En tan...
l
Per la comprensió:
l
Un altre poema celebrant l'arribada d'un bisbe, aquest cop a L'Alguer. Agustí Sire, canonge de la catedral és, amb 7 poemes, l'autor més "prolífic" d'aquest Parnàs alguerès (que va arribar a rebre aquest nom a les reunions poètiques entorn de Joan Andreu Massala entre 1799 i 1803. Sire obre la segona etapa de l'Arcàdia algueresa el 1796 i la tanca amb aquest poema de 1806, l'últim poema culte escrit en català a L'Alguer fins a l'arribada de la Renaixença a Sardenya, a finals del segle XIX. Aquest poema es caracteritza per adoptar una forma de tall popular, amb versos curts i una tornada. És divertit el joc rítmic amb els pronoms de la quarta estrofa (com hauria gaudit en Pompeu amb aquest "dunar-lu qui ta lu ha dat y dan-ta-lu"!). Hi retrobem italianismes ("maggior assai") i castellanismes ("gusar", aquest cop escrit tal com sona, a diferència del poema de Pugioni), però la llengua és més natural i més fàcil que la dels sonets arcàdics. És una pena que, per oposició d'alguns ciutadans o de les autoritats piemonteses, el Parnàs alguerès acabés desapareixent i condemnant la represa de la literatura culta en català a L'Alguer en una il·lusió efímera.

l

Dos segles més tard, un poeta alguerès, Antoni Canu, ha pogut escriure aquests dos poemes que semblen recollir l'eco llunyà d'Agustí Sire. Somni l'eco irisat de la bella crida a L'Alguer perquè abandoni el dol i "més resplendenta del sol / la cara tua avui sia"; Minyonia, el de les pregàries i els bisbes: "axí crec en virtut / de tanta pregaduria".

l

SOMNI

l
Obr les grans portes
que condueixen a les fonts de la llum,
al sol que no coneix repòs,
als jardins
on broten i floreixen les paraules.
Càrrec de anys
camin entre canyars alts i verds
amb les puntes que punxen núvols
unflats de versos.
Mira la mar del pa viu.
Àgils caminen les ondes de les espigues,
lliure el xaloc les acompanya
i me porta el perfum perdut del forment.
Se fa més gran la conquilla del cor,
més gran l'ànima
perquè contengui tota aquesta llum,
on no viu la mort.

l
MINYONIA

l
Só creixit
al dolorós resar
de les avemaries;
que anaven i veniven
com los solcs nous
oberts amb l'arado.
Les pregàries
són estades lo meu pa,
ompliven l'espai
on viviva
i la casa de l'ànima,
on agafava
els pecats per la cua
fent-los voletejar
com estels.

l

Antoni Canu, En l'arc dels dies, L'Alguer, 2000.

El Parnàs alguerès III

[Per la vinguda de Carles Manuel IV de Piemont-Sardenya a l'illa el març de 1799]
l
En alas del desitj, més que del vent
solcant l'onda del Mar la Etrusca Barca,
Alguer, al teu amable Gran Monarca
ha transportat a Càller felisment.
l
Y á tanta ditxa es l'Alguerès ausent?
y aquesta es al seu Rey de amor la marca
y á despit del destino y de la parca
no va á saciar y vista, y cor, y ment?
l
Ja envía'ls afectes seus. Del Campidá
Alguer se quexa sol, que'l seu tresor
Y'l més preciós ell sol se goza ufá.
l
Amada Patria, nó, no tingas por,
Carlos de tots es Pare y Soberá
Y á tots dá'l seu, y vol de tots lo cor.
l

Maurici Pugioni, 1799 (original perdut, citat a Eduard Toda, La poesía catalana á Sardenya, Barcelona, 1903).

l

Versió actualitzada:

l

En ales del desig, més que del vent,
solcant l'onda del mar, l'etrusca barca,
Alguer, el teu amable gran monarca
ha transportat a Càller feliçment.
l
I a tanta ditxa és l'Alguerès absent?
I aquesta és al seu rei d'amor la marca,
i a despit del destino i de la parca
no va a saciar i vista, i cor, i ment?
l
Ja envia els afectes seus. Del Campidà
Alguer es queixa sol, que el seu tresor
i [el] més preciós ell sol se goza ufà.
l
Amada pàtria, no, no tinguis por,
Carles de tots és pare i sobirà
i a tots da el seu, i vol de tots el cor.

l

Per la comprensió:

l

Com per variar, el tema és més aviat anecdòtic, però situat en el marc més seriós de l'arribada a Sardenya del rei Carles Manuel IV de Piemont-Savoia, que havia hagut de fugir de la part continental del seu regne per culpa de la invasió napoleònica. Carles Manuel desembarcà a Càller, a l'extrem meridional de l'illa, en lloc de L'Alguer, opció que hauria semblat més lògica. Així, L'Alguer es queixa del Campidà (la zona sud de l'illa, que comprèn Càller) perquè només ell gaudeix de la presència del rei ("el seu tresor i el més preciós"). Per arreglar les coses, el poeta fa una crida a la pàtria (Sardenya) a no tenir por, ja que Carles Manuel a tots dóna el cor i vol el de tots. És curiosa en aquesta poesia la barreja d'elements provinents de l'italià i del castellà. "Solcant l'onda" és clarament un italianisme, recurrent en la poesia classicitzant del segle XVIII. En canvi "saciar" o "goza ufá" són castellanismes, freqüents també a la poesia penínsular de l'època. M'agrada especialment l'últim vers, "i a tots da el seu [el seu què?!], i vol de tots el cor [aah!]".

El Parnàs alguerès II

SONETO ALGARÈS

l

"Desiderium pauperum exaudivit Dominus" (Psal. 10, V. 7)

l

Suspirava lu pobra i de dulor

llàgrimas en gran còpia derramava,

quand de Malingrí·l fèretro mirava,

que para li era estat, més que señor.

l

Suspirava, y al cel lus ulls alzava

y la pena en cor sou se fea maggior.

Suspirava y plurava, y am a fervor

a dunar-li un igual para pregava.

l

Piadós lu cel l'ascolta y, alzant la veu,

a l'affligit Oristanès prepara

un señor que molt més para ésser deu.

l

Astesan, tu aquest sés. Nissa·l declara

que, per gran caritat símil a Déu,

més que señor li sés estat un para.

l

Lluís Soffì (dins All'illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Jacopo Francesco Tommaso Astesan, Càller, Stamperia Reale, 1778).

l

Versió en català "normalitzat" (m'he carregat conscientment uns quants metres dels versos):

l

SONET ALGUERÈS

l

Sospirava el pobre i de dolor

llàgrimes en gran còpia derramava,

quan de Malingri el fèretre mirava,

que pare li era estat, més que senyor.

l

Sospirava, i al cel els ulls alçava

i la pena en cor seu es feia major.

Sospirava i plorava, i amb fervor

a donar-li un igual pare pregava.

l

Piadós el cel l'escolta i, alçant la veu,

a l'afligit oristanès prepara

un senyor que molt més pare ésser deu.

l

Astesan, tu aquest ets. Niça [el] declara

que, per gran caritat símil a Déu,

més que senyor li és estat un pare.

l

Per la comprensió:

l

[Gràcies Google!!] Es tracta d'un poema per celebrar el nomenament d'Astesan com a bisbe d'Oristany (Oristano), a la costa oest de Sardenya. Antonio Romano Malingri ho havia estat fins a la seva mort el 1776, quedant el càrrec vacant durant dos anys. Astesan havia estat bisbe de Niça abans de passar a Oristany el 1778. El verset que encapçala el poema diu "el Senyor va sentir el desig dels pobres". Sabut això, el poema posa en escena (en poema...) "el" pobre (i.e. no ric) d'Oristany que plorava contemplant el fèretre del bisbe Malingri, "que pare li era estat, més que senyor" i pregava al cel un "pare" igual (i.e. un successor de Malingri tant bo com Malingri). El cel piadós l'escolta i anuncia a l'oristanès (i.e. habitant d'Oristany) que li prepara un bisbe que serà "encara més" pare que senyor. Aquest és Astesan (i.e. el nou bisbe). Efectivament, Niça, que l'acaba de tenir com a bisbe, declara que, igual a Déu en caritat, Astesan "més que senyor li és estat un pare". I.E. el pobre que plora pot estar content. Bondat curiosa.

El Parnàs alguerès I

Passant aquesta setmana per la llibreria occitano-catalana de París, Pam de nas, a la bonica rue des Grands Augustins, he trobat una curiositat que mai no se m'hauria acudit que pogués existir. Carrer il·lustre per cert, el dels Grands Augustins: La Bruyère, Charles Gounod i el matemàtic Laplace hi van viure, Picasso hi va pintar el Guernica el 1937. Barrault i Prévert el freqüentaven, els Delaunay hi vivien. Balzac hi va fer viure l'extravagant pintor Frenhofer de Le chef-d'oeuvre inconnu. Molts artistes a la rue des Grands Augustins, i això que només té tres travessies...

l

Però tornant a la curiositat, es tracta d'un llibret editat per Joan Armangué i Herrero que porta per títol El Parnàs alguerès, poesia arcàdica a L'Alguer (1778-1806) i editat per Publiacions de l'Abadia de Montserrat el 1998.

l

Sardenya, sota domini catalano-aragonès des de 1297, no va passar a mans dels reis de Savoia-Piemont fins el 1720 (amb un breu parèntesi de dominació austríaca entre 1708 i 1720). Els piemon-tesos, amb la voluntat d'erradicar els usos castellans, van iniciar una política d'italianitzaió de l'illa que es va concretar sobretot a partir de 1759 amb l'ascens de Bogino al ministeri de la guerra de Carles Manuel III. Aquesta política passava essencialment per la reforma de l'educació primaria i univeristària i pel foment de l'italià com a llengua dominant, gest aquest últim que es va formalitzar amb la introducció de les acadèmies arcàdiques. Inspirades per la romana Accademia dell'Arcadia (1690) i per totes les que havien anat sorgint com bolets a la Itàlia continental durant el segle XVIII, aquestes acadèmies eren cenacles poètics que pretenien desterrar el "mal gust" barroc i potenciar el "bon gust" classicitzant amb composicions d'ambient bucòlic i de caràcter moralitzant, didàctic o laudatori - en definitiva, "útil". La poesia era per als àrcades, un "honest i enginyós entreteniment". Impulsades pel poeta venecià Angelo Berlendis, les acadèmies organitzades a la Universitat de Sàsser des de 1766 van obtenir un ampli ressó entre els illencs cultivats.

l

Els intel·lectuals algueresos, molts d'ells religiosos o dedicats a professions liberals, membres de la burgesia benestant i de la petita noblesa, van conèixer ben aviat les acadèmies arcàdiques a través del col·legi jesuïta de L'Alguer. Després de la supressió de l'orde el 1773 i de la conseqüent desaparició de tota infraestructura educativa a la ciutat, molts algueresos es veuen forçats a desplaçar-se a Sàsser o al Col·legi de Nobles de Càller, a la part meridional de l'illa, per completar la seva formació. En contacte amb el furor arcàdic de les ciutats més grans, els algueresos Domènec Simon, Mateu Lluís i Joan Francesc Simon Delitala i Lluís Soffí assoleixen ràpidament una certa notorietat. Una vegada consolidat l'italià com a llengua de cultura, en detriment del castellà, i coïncidint amb la instal·lació a Càller d'un modern taller tipogràfic, el 1778 alguns d'aquests poetes algueresos s'expressen per primera vegada en "catalano algherese", alhora que d'altres, provinents de la resta de l'illa, ho fan en sard.

l

Així, tot i que l'italià es manté com a llengua més habitual, entre 1778 i 1806 trobem impresos o manuscrits els 21 poemes en català recollits per Joan Armangué. Focalitzada exclusivament a L'Alguer, la poesia en català serà quasi sempre de temàtica religiosa o laudatòria i apareixerà sobretot en reculls dedicats a l'arribada de nous bisbes a L'Alguer o a d'altres seus de l'illa (9 poemes) o a la vinguda a Sardenya de Carles Manuel IV com a conseqüència de la invasió francesa del Piemont (5 poemes). Cronològicament es pot dividir en dos períodes. Un aniria de 1778 a 1790 i restaria lligat essencialment a la tradició del sonet. L'altre, després d'una interrupció deguda al malestar polític de l'illa durant el pitjor període dels fets revolucionaris a França, s'allarga de 1796 a 1806 i veu l'aparició de formes poètiques de tall popular. Mentre que els noms dominants durant el primer període són els dels Simon i Lluís Soffí, exiliats més tard per "jacobinisme" (és a dir, sospitosos de simpatia amb la Revolució), durant el segon el nom més freqüent és el d'Agustí Sire.

l

Us deixo amb alguns d'aquests poemes, un de la primera etapa i dos de la segona, però els poso al post següent per no allargar massa aquest.

l

Muralla marítima de L'Alguer

Sorpresa

Afegeixo aquesta molt agradable sorpresa apareguda fa uns dies al bloc de Fernando Delgado, a qui dec la meva assistència al seminari de Logroño de setembre passat i un gran agraïment per aquest elogi.

l

Feina ben feta

l

Bon dia!

Barcelona 1807: auques i papers de rengles

Com deia l'altre dia, les festes de beatificació de Josep Oriol, en el marc de les quals cal situar l'oratori de Baguer, van donar lloc a manifestacions molt variades. Un cas molt particular, que he trobat recentment en el bloc d'un bibliòfil, és aquest exemple de "paper de rengles". És una forma rudimentària del que el bloguista en qüestió anomena "precinema". En efecte, és una manera de reviure en moviment la llarga i pintoresca processó que es va organitzar en honor del beat. Si seguiu l'enllaç del bloc hi trobareu un article molt complet sobre el tema.

l

Us deixo amb aquest video que reconstrueix el joc d'aquest interessant paper de rengles. Noteu-hi la presència cap al final d'un grup de músics que una auca editada a la mateixa època etiqueta com a "capilla". És molt probable que es tracti dels mateixos músics que van participar a la interpretació de l'oratori de Baguer, membres de les capelles de música del Pi o de la catedral. Apareixen en dos grups: primer els vents amb timbals i després, precedint les relíquies del beat, la veritable capella, amb violins, cantants, violoncel i baixó. Fixeu-vos també en tota la tropa de gegants i en els animals de cartró que encara avui es treuen durant les festes majors. A l'època això dels animals era un tema polèmic perquè, tot i que s'havien prohibit a finals del XVIII, els barcelonins no estaven disposats a renunciar a aquests personatges tan estimats. La prova és que encara el 1807 continuaven apareixent a les processons, per molt que els il·lustrats posessin el crit al cel i maleïssin la ignorància i la superstició del poble.

l

L'auca en dos folis, molt pròxima al paper de rengles i impresa a la mateixa època per Josep Rubió i Lluch, pot servir per identificar els diferents personatges de la "prepel·lícula". A baix de tot hi ha una fotografia del paper de rengles retallat i enganxat, tal i com passa pel video.

Anònim, auca representant la processó en honor del beat Josep Oriol, 1807.

Processó de la beatificació de Josep Oriol (1807) impresa en papers de rengles, un cop enganxats i amb el rotlle desplegat (& Piscolabis librorum)

A peu per Aranjuez. Un somni

Parar migdialment la taula
dels somnis

Joan Vinyoli

l

He de començar a escriure i l’únic que faig és dibuixar barquets sobre el paper en blanc.
l

Començo per la vela. De la recta del pal parteixen un seguit de línies corbes, per naturalesa dinàmiques i que desitjo vertaderament vibrants. Abans de la línia simbòlica del mar i del gest estètic del buc, la vela imposa al dibuix el vent i el pur esforç de la matèria contra l’aigua. El vent és l’única força que fa viure i reviure.

l
Ara en fa, de vent, a fora, el sento. Però no el vent salvatge del mar, sinó el de París, ordenat pels ponts i les avingudes. Prop meu, a l’altra banda de la taula, sota la finestra grisa, seu Gaetano Brunetti, violinista i compositor de Carles IV a les acaballes del segle XVIII. L’ha portat el vent. El somnio mentre dibuixo.

l

No sé per què me l’imagino a l’època dels darrers quintets amb dues violes, entrada la cinquantena, corpulent, la testa quadrada, la mirada malalta, moderadament elegant, el cabell lligat senzillament amb un llaç negre, a la moda severa de 1790. Aquí present em recorda que la seva música, com les cases i palaus reials per als quals va ser escrita, dorm avui en silenci, oblidada sota els fluorescents d'algun vetust arxiu madrileny.
l
Mentre trenco un tros de xocolata negra (Lindt 85%) comença el pensament a bastir retorns.
l

*****

l

Vaig arribar a Aranjuez una ventosa tarda de maig. Par un soir bleu de printemps, diria en francès. És un palau petit i s’hi accedeix per darrera: per un cop no va caldre pensar en Versalles. Vaig recórrer lentament els camins poc fressats i em van absorbir la densa lluminositat dels seus jardins centenaris i l’harmonia entrellucada entre els arbres dels murs, essencial equilibri d’argila i pedra blanca. Perdut, escoltava distretament els lents acords d’una guitarra i el cant d’un oboè quan, de sobte, un home amb alguns cabells al vent i un abric fosc es creuà davant meu.

l
No hi havia res d’estrany en això i no em va sorprendre ni tan sols quan em va dir:

l

– ¡Dios mío, Dios mío, voy a llegar tarde!

l

Fou aleshores, en treure un rellotge de butxaca de la seva armilla per consultar l’hora, abans d’arrencar a córrer de nou com un conill perseguit, que em vaig adonar de la raresa d’un home amb armilla i rellotge de butxaca. Mort de curiositat, vaig seguir-lo fins que va arribar a una imponent casa de camp i va desaparèixer per una porta lateral.

l
M’hi vaig acostar. La tarda havia caigut i el món era tot ell una aquarel·la apagada moguda pel vent. Rere la porta entreoberta s’obria emperò un jardí de llum: un interior refinat regat per la resplendor daurada de centenars d’espelmes. Vaig entrar. Dret al mig de la sala, el rei ordenava en broma que tallessin el cap al meu personatge.

l
– ¡Que le corten la cabeza!

l
Carles IV era un empedreït aficionat als rellotges.

l
– ¿Qué te parece? – preguntava.
– Señor bien – responia darrera seu amb ironia el perfil sec del primer arquitecte Juan de Villanueva.
– Eres un bestia. Vamos a ver esos papeles.

l
Ara reconeixia en l’home que jo havia seguit, respectuós davant de Carles IV i que ara intercanviava un somriure còmplice amb Villanueva, la mirada profunda, la fermesa de caràcter i els cabells esborrifats de l’autoretrat de Goya de 1795.

l
El rei, figura plena i rica, perruca i llaçada impecables, mirada vaga, temperament orgullós, però mancat de malícia, es dirigí cap a una taula elegant al fons de la sala, rodejat per Villanueva, Goya i tres figures més amb vestit de cort. Mentre s’asseien en sendes butaques, a banda i banda de la llar de foc encesa, i omplien de tabac les llargues pipes de porcellana, vaig aprofitar per observar l’entorn: l’estança on ens trobàvem era una veritable joia per als ulls. L’espai respirava pels grans finestrals que s’obrien al jardí capvespral, il·luminat en fer-se fosc per les sumptuoses aranyes de cristall que penjaven del sostre. Un extraordinari recobriment de vellut chiné, sostingut per un sòcol blanc i daurat, ritmava els murs amb el seu refinadíssim entrellaçat de motius florals. A joc amb el sòcol, les portes i el mobiliari, una sèrie de cadires i dues taules murals de sobri disseny francès, consolaven la monotonia del buit. Al sostre, relativament alt, la grandiosa al·legoria al fresc del pintor Maella aportava al conjunt el moviment reposat de les immenses figures mitològiques i una harmonia delicada de núvols blancs, d’ocres, de verds i blaus, de draperies roses. Una rica catifa brodada de València donava a la sala la calidesa d’un espai habitat.

l
En el moment en què al fons s’iniciava una conversa tranquil·la i Villanueva treia d’una gran carpeta el feix de plànols que el rei demanava veure, es va obrir una porta i van entrar cinc músics de la Real Cámara que es van dirigir cap a mi. Duien uns instruments bellíssims, de vernís melós i irresistible, profusament decorats amb filigranes negres i marqueteria virtuosa: dos violins, dues violes i un violoncel. Es van instal·lar i van obrir les partitures. Molt a prop meu, ben elegant, va seure Gaetano Brunetti.
l

La primera viola va trencar el silenci amb un alegre doll de notes, reprès i amplificat després per l’altra viola, més fosca, pel violoncel profund i pel violí vibrant del propi Brunetti. Els passatges que seguien, de melodies ara regulars i delicadament esculpides, ara espurnejants i plenes de remolins, escampaven pertot l’art subtil d’una conversa galant. Al vol distret dels violins responien les certeses fonamentals del violoncel o els passejos lírics de les violes. De sobte, però, moment sublim de l’art del segle XVIII, pur humor i pura alquímia, enmig del discurs, en plena frase, tot s’interrompé.
l
Des del fons de la sala en silenci, deixant els plànols, Carles IV va mirar sorprès cap als músics.
l
Però ja del no res sorgia de nou el doll de notes animat i vertaderament vibrant de la primera viola. La música tornava a començar des del principi!

l
L’enginy del compositor ho havia volgut així: pel gust de renovellar-se, de trobar noves sendes, noves formes, més sòlides, més llargues, més divertides… El rei va somriure, Brunetti també. Jo vaig somriure mentre, a fora, enllà dels finestrals grisos, s’apagava a poc a poc el pur esforç del vent contra la nit i el silenci.
l
Somric. He de començar a escriure i l’únic que faig és dibuixar barquets sobre el paper en blanc.
l

Brunetti l’a voulu ainsi, et c’est ainsi.*
l
Lluís
l
l

* “Brunetti ho ha volgut/ho va voler així, i és així”, paràfrasi de les paraules que P. Beaussant va dedicar a Lluís XIV (Louis XIV artiste, Paris, Payot, 1996). Entre d’altres coses, voldria que aquest text servís de carta de presentació per al riquíssim patrimoni artístic sorgit entorn de Carles IV a les darreries del segle XVIII i avui massa oblidat. La “imponent casa de camp” és la Real Casa del Labrador d’Aranjuez (Villanueva, 1790-1803), però la descripció de l’interior correspon al Salón de Terciopelos de la Casita del Príncipe del Pardo (Villanueva, 1784, decoració del període 1788-1795). L’obra musical descrita és un quintet inèdit de Gaetano Brunetti, l’op.11 nº3 (1796), i els instruments els del quintet de Stradivari parcialment conservat al Palau Reial de Madrid. Aquest text va aparèixer a la revista estudiant Hac d'hac de l'UPF l'any passat i m'ha fet gràcia tornar-lo a penjar aquí per la relació que té amb el que hem fet i amb el contingut del bloc.

Als Miguel Delibes

No he llegit mai res de Miguel Delibes. O més ben dit sí, vaig començar El hereje durant un vol cap a París, però acabava de llegir amb gust L'oeuvre au noir de Yourcenar, i les primeres pàgines em van semblar molt mal escrites. Mai no l'he continuat, tot i que potser ha arribat el moment de fer-ho.

l

Però no volia parlar malament dels absents, tot el contrari. A l'article de la néta de Delibes que va aparèixer ahir a El País, "Mi abuelo Miguel", hi vaig trobar dues frases que em van despertar el matí.

l

"Era ganador del Nadal, catedrático de Derecho Mercantil...". Tiens, vaig pensar, com el meu avi.

l

"Y me vienen a la cabeza mis paseos interminables mirando al suelo porque mi abuelo, cariñosamente, me agarraba de la nuca con tal fuerza que me quedaba inmovilizada". Tiens, vaig pensar, com el meu avi.

l

De fet el meu avi no va ser mai catedràtic de Dret Mercantil, sinó enginyer industrial, com el Joaquim Homs. Tampoc no va guanyar mai el Nadal, però l'avi del Bertran sí. El meu tampoc no m'immovilitzava la nuca, sinó tota la cara, amb la mà extesa i fent força, però l'essència és més o menys la mateixa. L'anunci d'aquest moment era una mena de crit de guerra, "Txu ku fú!". Era una manera particular de ser carinyós, la del meu avi, i la de Miguel Delibes.

l

L'endemà de rebre la notícica de la mort d'aquest avi estava sol a Cadaqués, a la sala de dalt, sol a la punta de la taula, rodejat pel mar, com a l'interior d'un caleïdoscopi. Mentre esperava no sé ben bé què, crec que una trucada del Bertran, vaig escriure a la llibreta dels mals endreços.

l

"Quina admiració per aquesta gent normal que eren cultivats tot treballant d'enginyer industrial."

l

El text continuava més líric, "gent d'interior, els vespres a Cada-qués...", però va quedar incomplet perquè va sonar el telèfon.

l

Qui diu enginyer industrial diu catedràtic de dret mercantil o qualse-vol altra feina per l'estil. Són gent, la de la generació que va donar els nostres avis, que no va estudiar mai el que va voler, sinó el que calia. Tampoc en societat ni en família no van ser mai exactament el que van voler, sinó el que calia, el que tocava. Havien viscut la guerra (o les guerres) i l'odi de la guerra, i la por, i fins i tot la fam. S'havien format a cop de pic (la mà que immovilitza la nuca) i demanaven una llar. Nosaltres ens hem format en un coixí i demanem l'aire lliure.

l

No obstant això, havien adquirit el gust de la cultura, la practicaven (Joaquim Homs, l'escriptor Romero, els meus avis cantant Bach al piano del living, Miguel Delibes) i és allà on buscaven la raó de les coses. Era per a ells el bé més preuat: el fruit d'un temps tret dels racons d'oci que deixaven buits la fiena i els fills. La meva mare recorda com de petita escoltava amb atenció les històries que explicava un amic de la família, el Luis Romero, l'avi del Bertran. Jo recordo el meu avi dient que sempre havia intentat llegir la més àmplia varietat de llibres per no equivocar-se en els judicis. També el recordo insultant als assassins de García Lorca. Els llibres diuen que Joaquim Homs, les tardes lliures, organitzava audicions comen-tades de música contemporània durant els anys "de rutina, d'indife-rència i misèria artística" de la postguerra. Miguel Delibes escrivia El camino mentre exercia censurat de professor i dirigia un diari censurat. Les dones: la d'Homs era pintora; la meva àvia era pianista i dibuixant; la del Bertran, pel que en diuen era una mica de tot, una petita fada; la néta de Delibes deixa ben clara la importància de l'àvia en la vida de l'escriptor.

l

Ve-t'ho aquí quatre exemples. N'hi ha segurament molts altres. Em sembla que devem (en el sentit propi de deure) a aquests avis que ara desapareixen la supervivència de la flama de la cultura a casa nostra i potser hem d'aprendre d'ells el valor del que es guanya amb esforç.

l

A Cadaqués, o en tot cas entre els amics dels meus avis, hi havia l'extranya costum de fer visites a casa de l'un o de l'altre amb un "passarem després de sopar". A casa, però, com que sopàvem a les 22h, les visites sempre arribaven durant el sopar, especialment tots els francesos i altres nòrdics que s'havien aixecat de taula dues hores abans. A casa nostra es fa vida a dalt de tot i mai sabem qui entra per la porta del carrer fins que ja ha arribat a les escales del segon pis. Per tant, no sabíem que les visites eren a casa fins que les sentíem cridar "Hola?!", "Bonjour?!", "Albert, Pilín!" quan ja iniciaven l'escalada definitiva, a pocs metres de les nostres forquilles. Mai no hi havia temps per fer veure que ja havíem acabat, responíem a les salutacions eixugant-nos la boca i girant el cap des dels nostres llocs a taula. Tot seguit es deixava tot tal qual i s'improvitzaven reunions als sofàs, entorn d'un cafè o d'un vaset de licor.

l

Així havien passat tantes vegades per casa els Agustí, els Zendrera, els Utes i una munió de francesos i suïssos dels quals he oblidat els noms. Hi havia una Claudine i un marit, una Catherine i un marit, i també els cosins Lombard. El meu record d'aquests moments, jo que era lent menjant i encara escurava les postres, és el d'una vista d'ocell des de la taula del menjador, que es troba a un nivell lleugerament superior al dels sofàs on es parlava i separat d'aquests per l'escala que puja del primer pis. M'envoltava el mar nocturn i la seva remor llunyana i m'arribaven els aromes anisats dels licors de poma i pera, l'esperit greu de les converses adultes.

l

És en aquest lloc, assegut a taula, mirant la sala buida, on aquest setembre vaig escriure "gent d'interior, els vespres a Cadaqués...". Aquestes nits d'estiu són ara el símbol d'una conservació cultural covada per molts vasets de licor de poma sobre la veu Bernard Pivot. Sembla però que la transmissió ha funcionat. Vull més vespres d'estiu a Cadaqués. És clar que nosaltres preferim la terrassa...

l

Gràcies avis!

El regreso. Carles Baguer i l'oratori català

Torno al bloc, després de mesos de pausa. I després d'un cafè postapàtic que m'ha regalat la positiva sensació de poder fer absolu-tament el que vulgui amb la tarda que comença ara, torno al bloc.

l

Volia parlar de Carles Baguer i d'aquest oratori que ens ocuparà, vull dir que ens habitarà, fins d'aquí ben bé un any i mig. El regreso a Barcelona su patria del Dr. Josef Oriol, con motivo de celebrarse las fiestas de su beatificación, añyo 1807. Puesto en música por D. Carlos Baguer. Aquest és el títol que encapçala el manuscrit M 327 de la Biblioteca de Catalunya. Absent del catàleg electrònic de la BnC, l'única referència a la seva existència prové del Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona, publicat per Felip Pedrell el 1909.

l

El manuscrit, enquadernat amb cuir i cartró, conté la partitura general de l'oratori en uns 160 folis (320 pàgines). Per la quantitat de correccions en el text i en la música, cal suposar que es tracta probablement del manuscrit autògraf del compositor. Aquí dalt podeu veure la primera pàgina de l'obertura, amb les indicacions dels instruments. La mala qualitat vé de la fotocòpia, però d'aquí poc temps tindrem tot el manuscrit fotografiat en un CD, de manera que serà molt més fàcil de desxifrar.

l

Per ara tot el que sabem d'aquesta obra és el que ens diu la partitura:

l

1. Els efectius orquestrals, a més d'una secció de corda i el baix d'acompanyament implícit (només hi ha xifratges en els passatges en recitatiu), probablement un orgue positiu, inclouen una rica secció de vents amb una flauta, dos oboès, dues trompes, un fagot sol, dos clarinets i trompetes. Els clarinets, presents en parella per primera vegada en una partitura catalana (l'oratori Las dos sillas reales de Josep Cau ja n'incloïa un de sol el 1799) i les trompetes ens fan saber que estem davant d'una obra excepcional. La riquesa de l'escriptura pels vents, amb freqüents passatges solistes de tots els instruments, ho confirma.

l

2. La menció al "Templo del Pino" en un dels números i el tema de l'obra (Josep Oriol havia estat beneficiat de l'església del Pi de Bcn des de 1686 i hi està enterrat), fan pensar que es tracta d'un encàrrec de Santa Maria del Pi. També aquesta dada subratlla la singularitat de l'obra, ja que l'església del Pi no sembla haver estat un focus especialment actiu per a l'oratori català, contràriament a Santa Maria del Mar o la catedral de Barcelona. Cal tenir en compte, a més, que Baguer era organista de la catedral i que habitualment la seva relació amb d'altres esglésies de Barcelona es limitava, fins on sabem avui, a Sant Felip Neri.

l

3. El títol ens dóna un tercer element: "con motivo de las fiestas de [la] beatificación" de Josep Oriol i l'any de 1807. Efectivament, el 1807 Barcelona rep amb "molta impensada alegria" la notícia de la beatifiació del sacerdot barceloní Josep Oriol, mort un segle abans, el 1702. Aquesta joia ciutadana (potser comparable a la dels Jocs del 92...), es tradueix en grans festivitats: processons, certàmens poètics en honor del nou beat, publicacions diverses (algunes en català), etc. Hi ha alguns estudis sobre la vessant literària o festiva d'aquests manifestacions (cap, és clar, sobre la part musical).

l

Sabent tot això, sembla natural que l'Església del Pi, indret on havia treballat i reposava Josep Oriol, encarregués al compositor de moda de la ciutat, l'organista de la catedral, un oratori excepcional que respongués a l'excepcionalitat de les circumstàncies. Cal pensar, com passava en d'altres casos, que en ocasió de l'estrena es van sol·licitar els serveis de les capelles de música de la catedral i/o de Santa Maria del Mar per sumar-se a la petita capella del Pi. Podríem suposar, fins i tot, que les trompetes i els clarinets eren tocats per militars cedits pel capità general de Catalunya, comte de Santa Clara.

l

Així, la singularitat de les circumstàncies de la creació de l'obra explicaria la singularitat del tema i del tractament que se li dóna. Des del naixement de l'oratori a principis del segle XVII, els argu-ments s'anaven a buscar a les històries de l'Antic o del Nou Testament. L'oratori català del segle XVIII es manté globalment dins aquesta tradició. Per tant, la història de Josep Oriol, molt local i de relativa actualitat (molts barcelonins de 1807 devien tenir avis o besavis que havien conegut el beat), es presenta també en aquest aspecte com una excepció. A l'obra sona diverses vegades el nom de Barcelona i els personatges que hi apareixen sorgeixen del poble de Barcelona. Els "cojos, ciegos, tullidos y estropeados", la Gerónima i el criat han agafat forma a imatge dels barcelonins del carrer. De fet només són dalt de l'escenari perquè parlen en vers castellà...

l

Les últimes "cobplas", cantades per tot el cor i l'orquestra sobre un 6/8 de tall popular, diuen:

l

Dichosa Barcelona

goza con regocijo

la elevación de tu hijo

en el sagrado altar.

l
Tot i l'absolut oblit en què es manté encara avui, l'oratori català del segle XVIII és una font d'insospitada riquesa. Xavier Daufí ha cata-logat entorn de 350 llibrets i més de 70 partitures conservades completes o fragmentàriament. Gènere quasi exclusivament català i camp d'excel·lència per definició dels compositors locals que tenien vedat l'accés a un teatre musical dominat per l'òpera italiana, és en l'àmbit de l'oratori que es van escriure algunes de les obres majors de mestres de capella com Francesc Valls, Jaume Casellas, Francesc Queralt o el mateix Baguer. No obstant això, molt poques d'aquestes obres han estat publicades, si exceptuem l'heroica edició de 10 oratoris de Queralt que va realitzar Daufí en la seva tesi doctoral (Estudi dels oratoris de Francesc Queralt, UAB, 2001). La recuperació d'aquest patrimoni és avui un dels reptes de la música-logia catalana... i aquí estem nosaltres per fer-hi alguna cosa!

l

Per acabar, quatre pinzellades sobre Carles Baguer, de qui ja havia parlat en altres ocasions (v. La cultura penínsular XVI.1 i XVI.2, VIII.1 i VIII.2 i els primers articles del bloc sobre Maldà i el centenari de Baguer). Carles Baguer neix el 1768 i es forma amb el seu oncle matern, Francesc Mariner, a qui succeirà com a organista de la catedral de Barcelona. Compositor i mestre de compositors com Ramon Carnicer o Mateu Ferrer, la seva música (especialment les simfonies de tall haydnià) va gaudir d'una àmplia difusió a tot Catalunya i de l'apreci dels aficionats a la música de Barcelona. Junt amb Ferran Sor i Francesc Queralt, Baguer dona vida, entre 1790 i 1808, a una fugaç etapa daurada de la música catalana, dramàtica-ment interrompuda per la Guerra del Francès. Pel que fa als oratoris, sabem que n'escriu almenys des de 1796, data d'una cèlebre disputa amb el seu superior a la catedral, el mestre de capella Francesc Queralt, però no és fins a 1802 que coneixem els noms de les obres. De 1805 o abans fins a la seva mort el 1808, Baguer escrigué oratoris anualment per a Sant Felip Neri. Són aquestes obres per a Sant Felip Neri les úniques que he pogut localitzar en partitura fins ara: La adoración del Niño Dios por los Ángeles y Pastores (1805), La resurección de Lázaro (1806), La partida i El regreso del hijo pródigo (1807). En aquest marc, com ja he dit, El regreso a Barcelona del Dr. Josef Oriol és l'excepció i es va escriure molt probablement per a l'església del Pi. Escrit el 1807, es tracta d'una de les últimes obres de Baguer i, sens dubte, d'una de les més ambicioses que mai va escriure.

l

Fins aquí per avui, quan hagi consultat la bibliografia especialitzada aniré completant. Fins aviat!