Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 30 de desembre del 2008

El curt: nova fase superada

Aprofitant que estic malaltonet a casa, amb dos dies de muntatge he avançat molt més i molt més ràpid del que havia previst. Es pot dir que he deixat pràcticament acabat el "muntatge brut". El que falta completar ara és el treball en detall, pla per pla, corregint la qualitat de la imatge, les transicions, etc.
l
Però a partir d'aquest moment ja ens podem dedicar a tot el que és la part sonora: soroll ambient (que en molts plans s'haurà d'enre-gistrar de nou), veu en off del recitant i ordenació dels buits que omplirà la música en directe.
l
El que més m'anima és que, en prendre aquesta forma més o menys definitiva, el curt sembla per primera vegada plenament possible i en un termini més curt del previst. I, en mirar enrera, la sensació que probablement ja hem passat de la meitat del camí: el primer esbós del guió amb l'Elena i la Maria en un cafè del carrer Mallorca, un mes de rodatge, amb els mil i un accidents de principiants, aventures i desventures amb el Premier, les hores de recerca, a la BC, a París, sobre la declamació. I a més tota la part musical que comença a funcionar correctament, amb bona part dels números més o menys treballats i quasi totes les generals passades.
l
Hi ha encara molta feina per fer, però sembla menys pesant en comparació amb la feta. Espero que poguem acabar de completar l'orquestra, que els pròxims assajos siguin tan productius i plens com fins ara, per mirar d'arribar tranquils a l'abril, i que la realització de la part sonora del curt sigui el màxim d'eficient i d'enriquidora per tots.
l
Gràcies a tots els que heu col·laborat!

Impressions d'un viatger

Barcelona, 28 d'octubre de 1760:
l
[...] Barcelona no arriba a les tres milles de circumferència. Compta amb unes excel·lents fortificacions i una bella ciutadella. Els carrers, tots empedrats amb pedres planes, són molt sovint tan estrets que dos cotxes de front no hi poden passar. [...] Tinc la intenció de quedar-me aquí dos dies; tot i que no espero tenir res d’interessant a subratllar [...], ja que no entenc el llenguatge dels habitants d’aquesta regió.
l
Barcelona, 29 d'octubre de 1760:
l
Aquesta ciutat és la més ben construïda de les que he vist fins ara a Espanya i està més que passablement embellida de palaus, d’Esglé-sies i d’altres Edificis públics, dels quals alguns serien qualificats de magnífics fins i tot en les ciutats de més renom.
l
La situació de Barcelona no podria ser més avantatjosa, amb la mar davant, una bella muntanya en un costat i una plana darrera, regada per un bon nombre de petits rius útils per a l’agricultura i les manufactures.
l
El cònsol anglès, que ha viscut aquí durant bastants anys, m’ha dit que no hi ha al món clima més agradable i més sa que el d’aquesta ciutat i el seu entorn. Els freqüents vents de mar purifiquen l’aire durant l’estiu i la poca neu que cau a l’hivern, no dura ni vint-i-quatre hores abans de fondre’s. Us deixo imaginar, ha afegit el cònsol, fins a quin punt la primavera i la tardor són encantadors en una regió on l’estiu i l’hivern són tan temperats. [...]
l
Barcelona, 30 d'octubre de 1760:
l
Des de fa uns quants anys, el comerç ha progressat tant i ha fet augmentar tant la població, que el Govern, per no engrandir Barcelona en detriment de les fortificacions que l’envolten, però obligat a afavorir aquest creixement – que hauria pogut parar per la falta d’espai – ha ordenat edificar una nova ciutat a una milla de l’altra.
l
Sembla que encara no s’ha decidit el nom d’aquesta nova ciutat. Uns l’anomenen La Ciutat Nova, d’altres Barcelona la Nova i fins i tot Barceloneta. M’imagino que els seus límits dependran del nombre de persones que s’hi presentaran per edificar i establir-s’hi, en funció del qual s’eixamplarà o s’estrenyerà el nou traçat del barri, un rectangle de mitja per tres quarts de milla.
l
És un plaer contemplar la regularitat de la zona edificada. Totes les cases que formen un carrer són perfectament paral·leles d’un extrem a l’altre. Cap no té més de dos pisos a més de la planta baixa i els carrers són suficientment amples com per permetre el pas de dos o tres cotxes de front. L’exterior de cada casa està recobert i emblanquinat amb un bell guix, que per estar polit, brilla com el marbre brut. Aquesta gran blancor no resulta, tanmateix, incòmoda, ja que els intercolumnis estan acolorits amb un vermell pàl·lid i els porticons (tots exteriors) pintats de verd.
l
Mentre es conformi al pla, conservi la uniformitat i sigui Catòlic Romà, es permet a qualsevol estranger, així com a la gent de la regió, sense cap mena de distinció, construir-hi tantes cases com creguin necessari. El sòl se'ls concedeix gratis i en plena propietat.
l
Avantatge al qual encara se n'hi poden afegir dos: el d'obtenir immediatament la naturalització sense necessitar cap altra for-malitat i d'adquirir la paraula del Govern garantint que mai no hauran de pagar una renta sobre el sòl.
l
Giuseppe Baretti, A Journey from London to Genoa, through England, Portugal, Spain and France, 1770. Traducció meva a partir de la traducció francesa (bastant dolenta) publicada a Amsterdam el 1787.
l
Baretti, de qui vaig parlar breument fa uns mesos, era un dels rars hispanistes estrangers del segle XVIII. Establert a Londres, va ser amic de Samuel Johnson, de l'actor Garrick, d'Edmund Burke i del pintor Reynolds.
l
Joshua Reynolds (1723-1792), Retrat de Giuseppe Baretti, 1773.
l
Bon fi d'any!

dilluns, 8 de desembre del 2008

Sobre els vents

Intentaré tancar avui el tema del repartiment dels vents. Les partitu-res originals demanen l'efectiu següent (sempre amb dues parts per instrument):
l
Intro: flautes, clarinets, trompes (*)
nº1: flautes, clarinets, trompes
nº2: flautes, clarinets
nº3: flautes, clarinets, trompes
nº4: oboès, clarinets, trompes
nº5: oboès, trompes
nº6: oboès, clarinets, trompes
nº7: oboès, trompes
nº8: flautes, clarinets, trompes
nº9: oboès
nº10: flautes, clarinets, trompes
l
(*) A tots els números hi ha fagots (Guillem i Canis).
l
Com veieu, la distribució és bastant variada i em sembla interessant respectar-la. Ara bé, la situació del grup m'obliga a fer alguns canvis. En primer lloc, és difícil que aconseguim les dues trompes. Però sabem que en una representació del Guzmán el 1794, amb una formació pràcticament idèntica a la nostra, només hi havia una trompa. El rigor musicològic ens ofereix un consol ben oportú.
l
D'altra banda, si fem cas als manuscrits, necessitaríem dues flautes, dos oboès i dos clarinets. De moment només tenim les dues flautes, un oboè i un possible clarinet. Però el que sembla un problema pot ser una ajuda, ja que sempre és més fàcil tocar bé entre quatre que entre sis.
l
Per tant, el que farem és fer tocar l'oboè i el clarinet com a oboè I i clarinet I en els números on es demanen i una flauta s'encarregarà de l'oboè II (el clarinet II fa el mateix que l'oboè II). Així hi ha un equilibri entre el que exigeix la partitura i les nostres possibilitats com a grup.
l
Malgrat tot, crec que cal fer algunes excepcions. Tot i que en els assajos que hem fet fins ara he intentat donar preferència als números amb flauta (mentre esperàvem saber si tindríem oboè), el nº5, que demana oboès, ja l'hem fet. Per no complicar-nos la vida, el nº5 quedarà doncs amb flautes. De fet, si se n'havia de canviar algun, crec que aquest és el millor.
l
En el nº4 em sembla interessant respectar el contrast oboès-flautes amb el nº8, molt pròxim musicalment. El nº6 és l'únic moviment ràpid amb oboès. El nº9 presenta la peculiaritat de demanar únicament oboès, per la qual cosa em sembla important respectar la voluntat del compositor. En canvi, nº7 i nº5 demanen el mateix efectiu (oboès i trompes sense clarinets). Si canviem els oboès del nº5 per les flautes, creem un nou contrast que pot ser interessant i barregem per única vegada flautes i trompes sense clarinets. El caràcter tendre del moviment no se'n ressentirà.
l
L'altra excepció serà probablement el primer moviment ràpid, on eliminarem els clarinets.
l
Resumint, la distribució final serà la següent:
l
Intro: Elena (fl1), Enric (fl2), Clarinet (cl1), Ona [?] (tr1)
nº1: Elena (fl1), Enric (fl2), [Clarinet (cl1)], Ona [?] (tr1)
nº2: Elena (fl1), Enric (fl2), Clarinet (cl1)
nº3: Elena (fl1), Enric (fl2), Clarinet (cl1), Ona [?] (tr1)
nº4: Carles (ob1), Elena (fl[ob]2), Clarinet (cl1), Ona [?] (tr1)
nº5: Elena (fl1), Enric (fl2), Ona [?] (tr1)
nº6: Carles (ob1), Elena (fl[ob]2), Clarinet (cl1), Ona [?] (tr1)
nº7: Carles (ob1), Elena (fl[ob]2), Ona [?] (tr1)
nº8: Elena (fl1), Enric (fl2), Clarinet (cl1), Ona [?] (tr1)
nº9: Carles (ob1), Elena (fl[ob]2)
nº10: Elena (fl1), Enric (fl2), Clarinet (cl1), Ona [?] (tr1)
l
Fins aviat!

divendres, 5 de desembre del 2008

De peus a terra: CONCERTS

Després de la paranoia d'ahir, retorn a les coses normals. Repeteixo, perquè en quedi constància, el tema dels concerts que vaig explicar l'altre dia i que us he enviat per mail.
l
Faríem un primer concert, sense el curt, el dissabte 25 d'abril a l'església dels Teatins (Enric Granados amb Consell de Cent). Substi-tuirem el curt per una breu explicació llegida de l'acció abans de cada número musical. Música i veu només sumarien uns 35-40 min., per la qual cosa s'ha de completar el programa amb una o dues obres de cambra: el sextet amb flauta de Brunetti (20 min.) i potser el quintet amb flauta op.55 nº5 de Boccherini (10 min.). Tot plegat, comptant les pauses entre obra i obra, s'acostaria a 1h i 15-30 min. No crec que ens demanin un programa més llarg. Si no, sempre podem recuperar alguna cosa d'anys anteriors.
l
La veritat és que em miro aquest concert de l'abril únicament com una prova per al següent. El que realment té gràcia és fer el Guzmán amb la pel·lícula. Això és el que faríem a finals de juny i que m'agradaria presentar al Ribermúsica de l'any que vé. Pel juny, un possible lloc és el castell de Parets, on vem fer el concert fa dos anys, però hi ha altres idees i encara no és segur.
l
Tal i com us vaig dir, la cosa consistiria en tocar a les fosques (amb llums individuals pels faristols). També he estat pensant en la possi-bilitat d'aprofitar l'originalitat del concert (imatge i so a les fosques) per incloure els afegits (sextet de Brunetti i, eventualment, quintet de Boccherini) en un tot orgànic: fer-ho tot a les fosques, per exemple, o unir totes les obres d'alguna manera, potser amb una lectura, potser amb imatges. No ho sé, en tot cas, és un tema que s'ha de parlar.
l
Espero que les dates vagin bé. Dels que de moment heu respost no em puc queixar!
l
Bon pont!

dijous, 4 de desembre del 2008

Reflexions (resposta a l'Anna)

l
Els sistemes polítics s'adapten per fer-se útils. Em puc imaginar per-fectament una societat governada per dos sistemes polítics diferents en un mateix moment històric. La política es correspon (o s'adapta) a l'eficiència, però no deixa de tenir certa autonomia. El tema és que el fons no canvia, i és aquí on la ideologia i les persones concretes apareixen com un complement (els filòsofs dieu accident?) de la política i no com la seva essència.
l
M'explico. Des d'un punt de vista global, penso que cada època i cada societat han desenvolupat (i desenvoluparan) els sistemes polítics que són útils per als seus fins. Al cap i a la fi, el que considerem el Bé, tot i tenir - crec - un fons comú "etern", varia en cada societat i el sistema és òptim en funció de l'equilibri o el desequilibri entre Fi i Bé. Si el sistema satisfà les expectatives d'una part majoritària de la societat (siguin les que siguin), incloent-hi, per tant, l'expectativa de Bé (vull dir de Bé real o realitzable, no de Bé ideal, per definició impossible), el sistema és útil i eficient. És això el que guia la política. L'etiqueta que porti (democràcia, monarquia absoluta, dictadura, etc.) no és que no sigui important, però és únicament accidental. És per això que és difícil de decidir si un sistema polític és millor o pitjor: tots són millors en la mesura en que satisfan Fi i Bé realitzables.
l
Sovint hi penso, en llegir coses dels segles XVII o XVIII: el sistema absolutista del que s'anomena Antic Règim havia sabut - sense que això sigui un mèrit - posar límits a l'arbitrarietat que tant li criti-quem. El poder absolut del monarca o dels seus ministres tenia els contrapesos suficients perquè la societat pogués mantenir-se en equilibri i per garantir l'ordre encara que el rei estigués tocat de l'ala. Llegint Laurence Sterne, per exemple, no tinc pas la impressió que se sentís absolutament incòmode en el sistema polític del seu temps. Encara diria més, tinc la impressió que el que va poder dir el 1768 és poc menys del que podem dir 240 anys després. I malgrat tot, a França regnava un besnét de Lluís XIV.
l
Alguns cridaran: i els pobres que es morien de gana per les car-reteres mentre els reis es gastaven milions en muntar una òpera?!
l
I jo els dic, i els pobres que es moren de gana per les carreteres del món mentre nosaltres anem a l'òpera i l'estat es gasta milions en muntar-la? La nostra democràcia garanteix el benestar d'una cort ampliada a dos o tres continents. Els estats i les empreses són els nostres reis (amb limitacions i fronteres, és clar, igual que els reis de fa tres segles). I, igual que avui en dia, el que a l'època pesava realment en l'economia no era l'òpera del rei, sinó la guerra.
l
El paral·lelisme em sembla claríssim. Afirmo, i serà difícil fer-me canviar d'idea, que vivim en un Antic Règim planetari. Era pitjor la monarquia absoluta que la democràcia actual? Potser sí. Però era realment molt pitjor? No és una pregunta nostàlgica. És una pregunta que cal fer-se.
l
Evidentment, com a membre de la cort, i afavorit per més inri, em declaro... a favor de la democràcia. Segurament lluitaria per no perdre-la. Però això no em fa cec.
l
Ara que les coses ja no són a nivell nacional o local, sinó a nivell mundial, puc dir que la democràcia em (a mi) permet d'accedir al que jo espero del meu pas per la vida, m'ofereix de satisfer el que la meva societat em proposa com a objectiu (sigui el del ramat o l'alternatiu, que és el negatiu del del ramat - el mateix, d'alguna manera). Però als milers de persones que moren cada dia de fam, de malalties curables, dels trets de les armes que fabrica el meu veí (o jo mateix), puc dir que la nostra democràcia els satisfà? Si hi ha milions d'éssers humans que viuen amb el risc permanent de la mort la culpa és més de l'Occident actual (el nostre) que de Lluís XV.
l
Per tant, la nostra democràcia no satisfa aquests milions de per-sones. I això m'obliga a introduir un matís. He dit que un sistema polític és eficient i útil (i no millor o pitjor en termes de Bé o de Mal) en la mesura en què satisfà les expectatives d'una part majoritària de la societat. El matís és que aquesta part majoritària comprèn necessàriament l'èlit econòmica i que són les modificacions d'aquesta èlit econòmica i, per tant, del context econòmic, les que alteren les nocions de Fi i de Bé. Això no vol dir que la ideologia i els fets històrics no tinguin cap pes, com ja he dit, sinó que, des d'aquest punt de vista, esdevenen únicament accidentals (amb el poder d'alteració de l'accident: important però mai profund).
l
Així doncs, què té de democràcia la nostra democràcia? Molt, però també molt poc. No cal ser un geni per imaginar-ne una de millor. La utopia creix amb l'ampliació de la consciència. Però tots sabem que la utopia és impossible per definició i ningú sap ben bé per a què serveix la consciència...
l
Bona nit, i no necessàriament pessimista. La vida continua! Sens dubte gràcies a la democràcia. Però si dic "Visca la democràcia!" em sento una mica Tartuffe.
l
P.S. Espero alguna participació. No és que abandoni la música ni el segle XVIII, és només per donar "novetat i varietat", principi fona-mental de l'estètica de les Llums (i potser de totes les estètiques). De fet aquí també he parlat del segle XVIII, però des d'un angle més útil per a la vida moderna que les teories musicals d'Iriarte.
l
I per no oblidar la música, tot això m'ha fet pensar que allò d'Abraceu-vos, milions! Aquest bes del Món! que criden els cors de la Novena és potser un gest infinitament més generós del que pot semblar i que el seu missatge va més enllà d'una simple invitació a l'amor universal. El gest de Beethoven és un gest transversal. És certament el testimoni d'un moment, d'unes necessitats, d'un context, d'un orgull, però és també, encara avui, un record de l'utopia, d'allò de Bé (vull dir de Bé ideal, i de Bell, i de Veritable) que hi ha en l'home, en la seva consciència. És com un horitzó, en el que té de tranquilitzador com a límit i d'esperançador com a principi de l'infinit. De la contem-plació d'aquest horitzó neix finalment un sentiment primer, mater-nal, de compassió per la condició humana. I d'orgull. Com el que evoca aquell gos solitari de Goya...
l
En tornaré a parlar aviat, a l'última entrada del cicle.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Sobre el "pedal motívic"

Un bon exemple d'aquest tret d'escriptura característic de Brunetti, portat a un extrem que no exclou l'humor.
l
Gaetano Brunetti (1744-1798), Quintet amb fagot nº1 en sol menor, 1783. Paolo Carlini & Quartetto Sandro Materassi.
l
II. Minuetto-Trio: /shared/hvkommzf3j
l
Provo aquesta nova manera de fer-vos arribar la música. Per tenir-hi accés, heu d'afegir, abans del codi que figura aquí sobre, http://www.box.net/. A veure què passa.
l
Bona nit!

dilluns, 1 de desembre del 2008

Noves coïncidències

Un nou punt de contacte entre Brunetti i Boccherini. Es tracta de l'edició d'una sèrie de sis trios de Brunetti dedicada a l'Infant Lluís de Borbó, el patró de Boccherini. És una publicació excepcional: el títol apareix en castellà, la qual cosa indica que es va distribuir a Espanya, però la gravadora és Mme. Oger, que treballava a París. És evident que el compositor, amb 27 anys, era incapaç de finançar una esplèndida edició en castellà de les seves obres i fer-la gravar a França. Per tant, cal suposar que l'Infant Lluís aprciava especialment aquests trios i que l'edició respon a la seva voluntat expressa i a les possibilitats de la seva butxaca.
l
El que és més problemàtic és la data de l'edició. Segons Germán Labrador, que es basa en el RISM, la portada de l'edició presenta el text següent: Seis trios / Para dos violines y Baxo / Al Serenmo. Sor. Infante / Dn. Luis Hermano del Rey / nuestro Señor / Compuestos / Por Dn. Cayetano Brunetti / Violin de la Rl. Capilla de S.M. / M. DCC LXXI. 1771, doncs. Ara bé, per Google Books, he trobat un inventari de gravadors francesos del XVIII datat de 1859, on es decriu una bella portada de Seis trios para violines y baxo, amb una dedicatòria (no posa a qui) i el nom de de Brunetti. És obra d'un tal Pierre Lélu (1741-1810), gravador reputat, de visita a Espanya entorn de 1770. El problema és que aquesta estampa porta la data de 1769. Les referències posteriors a aquesta portada (1930 i 1977), precisen el títol complet: Seis trios / Para dos violines y Baxo / Al Serenmo. Sor. Infante / Dn. Luis Hermano del Rey / nuestro Señor / Compuestos / Por Dn. Cayetano Brunetti / Violin de la Re. Capilla de S.M. / M. DCC LXIX. El títol és el mateix que cita Germán Labrador, però la data canvia per 1769. Segons Germán Labrador, l’únic exemplar existent de l’edició es conserva a la Biblioteca del Conservatori de Gènova i precisa que les dues últimes xifres de la data han estat borrades. El catàleg de la biblioteca de 1966 ho confirma: “MCC. LX… [cancellate le ultime lettere délia data]” (Catalogo del fondo antico, Istituto editoriale italiano, 1966). Segons Labrador, és segur que hi ha una altra X i interpreta la resta com una I després de la X. El primer que es pot pensar és que s’ha equivocat i que s’ha d’interpretar com a IX i no com a XI, el que faria 1769 en lloc de 1771. Però Labrador afegeix una dada desconcertant: el 19 de març de 1771, la Gazeta de Madrid, anuncia la venta d’aquests trios. Però si la data és 1771, és extrany que a la portada no figuri el nou càrrec de Brunetti com a professor de violí de Carles IV, més important que el de violí de la Capella Reial. Tot això em porta a aventurar la següent hipòtesi.
l
La publicació d’aquests sis trios es va preveure al voltant de 1769, moment en què Brunetti, introduït a la cort però no absorbit encara per la feina de profesor a la Cambra del Príncep d’Àsturies, podria haver freqüentat els músics de l’Infant Lluís. Aquest, interessat en publicar al seu nom les obres d’aquest compositor prometedor, encarrega una bonica edició a Pierre Lélu, gravador reputat, de pas per Madrid, el qual, possiblement, coneixia els pintors francesos que treballaven per l’Infant. Aquest Lélu, amb molts contactes a París, pot estar lligat al fet que fos Mme Oger qui gravés les partitures a la capital francesa. Però el 1770 sembla un any de canvis i l’edició no veuria la llum fins el 1771. Podria ser, aleshores, que la data de Lélu s’hagués borrat, el que explicaria que a l’exemplar de Gènova li faltin les dues últimes xifres. La idea que la data borrada es degui a les mateixes causes que van fer borrar la data dels manuscrits originals de Brunetti, tal i com diu Labrador, em sembla discutible, en el sentit que és molt possible que aquest exemplar no provingui de la col·lecció personal del compositor.
l
Però per què tant d’interès per les dates? Doncs perquè el 1769, Boccherini escriu uns trios per a la mateixa formació que dedica al Príncep d’Àsturies, futur Carles IV (però que no publicarà fins el 1771!). Si fem cas a la portada de Pierre Lélu, descobrim que Brunetti dedica el mateix any uns trios a l’Infant Lluís. La dedicatòria és creuada, ja que Boccherini serà músic de l’Infant i Brunetti professor del Príncep. El cas, però, és que el primer també dedica uns quartets a l’Infant Lluís el mateix any i el segon escriu entre 1767 i 1770 uns trios dedicats al Príncep. Tot sembla indicar, doncs, una intensa proximitat entre les formacions musicals dels dos patrons. D’altra banda, Francesco Landini, de qui ja vaig parlar fa uns dies, era alhora violinista de la Capella Reial (al costat de Brunetti des de 1767) i músic de l’Infant (al costat de Boccherini des de 1770).
l
Però la cosa és més complicada. El 8 de novembre de 1770, per Reial Decret, Boccherini entra al servei de l’Infant Lluís. Aquest mateix mes, mor Felipe Sabatini, el professor de violí del Príncep Carles i, a partir de desembre el substitueix oficialment Gaetano Brunetti. La coincidència en les dates és pura casualitat? Fins a quin punt?
l
El cas és que les carreres dels dos compositors se separaran a partir de 1775, amb el desterrament de l’Infant Lluís, però durant el període immediatament anterior tot sembla indicar una proximitat important, tal i com ja vaig insinuar en un post recent. El 1771, Brunetti escriurà uns quintets amb dos violoncels, com Boccherini. Els seus editors a París són comuns (Vénier i La Chevardière).
l
Aquesta intrincada reflexió permet concloure sobre una proximitat entre Brunetti i Boccherini, tant a nivell personal com musical, a la qual la historiografia tradicional mai ha fet atenció i que es mereix un estudi aprofondit. Cada vegada tinc menys dubtes a l'hora de considerar la importància i la singularitat de l'entorn musical de la cort espanyola entre 1750 i 1808. Al voltant del Príncep Carles (Brunetti), de l'Infant Lluís (Boccherini) i de l'Infant Gabriel (Soler), la música penínsular fa una aportació interessantíssima al Classicisme musical, menystinguda, però, de forma incomprensible, fins als nostres dies.
l
Bona nit!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...