[Aretino (Pietro): poeta italià (1492-1556), autor, entre d’altres, d’un cèlebre recull de poesia eròtica (Sonetti lussuriosi, c.1520). Les traduccions: jo mateix per Correia Garção i Josep Maria Llompart, amb alguns retocs meus, per Bocage.]
l
Sempre hem girat l'esquena a Portugal i, després de l'estada a Lisboa de l'estiu passat, he decidit que això ha de canviar. Així doncs, dedico aquest primer annex de cicle a la cultura del nostre estimat veí. Me l'estimo cada vegada més i intentaré fer-li justícia. Pel seu peix, per la seva estreta relació amb el mar, per la seva cultura, per la seva bella llengua, per les delicioses tardes que ens va regalar mentre preníem un cafè a l'Alfama. D'altra banda, la història del segle XVIII portuguès no deixa de ser una de les més interessants d'Europa.
l
L'arribada de metalls i pedres precioses procedents de Brasil enriqueix extraordinàriament el país durant el regnat de Joan V (1707-1750), de la casa de Braganza. El gran monument d'aquest període és el Palau-Monestir de Mafra. Sota el regnat del seu successor, Josep I (1750-1777), es produeix el gran terratrèmol de Lisboa (1-XI-1755), on moren més de 100.000 persones. El fet sacseja profundament els ambients culturals d’Europa. Voltaire escriurà:
l
Philosophes trompés qui criez: “Tout est bien”;
accourez, contemplez ces ruines affreuses,
ces débris, ces lambeaux, ces cendres malheureuses,
ces femmes, ces enfants l’un sur l’autre entassés,
sous ces marbres rompus ces membres dispersés;
cent mille infortunés que la terre dévore,
qui, sanglants, déchirés, et palpitants encore
enterrés sous leurs toits, terminent sans secours
dans l’horreur des tourments leurs lamentables jours!
l
Voltaire (1694-1778), Poème sur les désastre de Lisbonne, 1755.
l
L'impulsor de la reconstrucció, el Marquès de Pombal, ministre de Josep I, aprofita per sanejar la ciutat i obre un període de modernit-zació i de reformes il·lustrades per al país en tots els àmbits de l'administració. El palau de Queluz data d'aquest moment.
l
Mateus Vicente de Oliveira (1706-1786), Façana principal del Palau de Queluz, 1742-1758.
D'altra banda, la prosperitat econòmica del país, permet al rei, un apassionat de l'òpera italiana, de reunir un grup de músics brillant, format per portuguesos i estrangers. La Real Cámara, l'orquestra reial, amb 51 músics, es converteix durant els anys 1770 en la formació més gran d'Europa.
l
L'ambient, és clar, ho afavoreix, i el país acaba el segle amb un brillant ventall de compositors. Del regnat de Joan V, cal destacar João Rodrigues Esteves (c.1700-c.1751), Carlos Seixas (1704-1742) i António Teixeira (1707-c.1759). Dels de Josep I i de la seva successora, Maria I, Pedro António Avondano (1714-1782), João de Sousa Carvalho (1745-1798), Jerónimo Francisco de Lima (c.1741-1822), António Leal Moreira (1758-1819) i Marcos Portugal (1762-1830).
l
Becats pel monarca, molts d’aquests compositors van poder completar la seva formaciço musical a Nàpols, principal focus de creació operística de l’època. João de Sousa Carvalho fou un d’ells. La seva estada a Itàlia li va permetre d’ocupar els principals càrrecs musicals del seu país. Des del seu retorn el 1767, treballà com a professor al Seminario Patriarcal, el primer “conservatori” de Lisboa. El 1773 en serà nomenat mestre de capella i el 1778 es convertirà en professor de música de la família reial portuguesa. La seva obra coneguda comprèn una quinzena d’obres escèniques en italià estrenades als palaus reials d’Ajuda i de Queluz entre 1769 i 1789 i un ampli corpus de música religiosa. El seu estil, ric i treballat en la part orquestral, rep la influència del gran Jommelli (1714-1774), amb qui la cort de Lisboa tenia un contracte des de 1770.
l
L'obra de João Domingos Bomtempo (1775-1842), fill d'un oboista napolità de l'orquestra de la Real Cámara, constitueix la brillant culminació d'aquesta època daurada de la música portuguesa. El seu Rèquiem, dedicat a la memòria de Camões, la poesia del qual era, a més, el gran model de Bocage, de qui parlarem més endavant, és segurament el més interessant dels que s'escrigueren a Europa entre el de Mozart (1791) i el de Berlioz (1837). Bomtempo, com Arriaga, estudià a París des de 1801, on va freqüentar el poeta exiliat Francisco Manuel do Nascimento (1734-1819), més conegut com a Filinto Elísio, de qui parlaré més avall. Posteriorment va triomfar com a pianista i compositor per tot Europa, però mantenint un compromís profund amb el liberalisme portuguès, per la qual cosa, el 1815, torna al seu país. Durant el breu període liberal de 1820-1828, Bomtempo funda a Lisboa una Sociedade Filarmónica que fa concerts públics. Però no serà fins a la tornada dels liberals el 1833 que podrà gaudir d'una posició còmode i d'una justa reputació com a professor de la reina i com a director de l'Orquestra reial i de l'escola de música del Conservatório Geral de Arte Dramática.
l
En literatura, el XVIII portugués s’assembla bastant al XVIII espanyol. Davant la pervivència de l’estètica barroca, gongorina, del segle anterior, des de 1730 es posa en marxa una reacció de tall neoclàssic (José Valadares, Exame crítico, 1739), coincidint amb la publicació a Espanya de la Poética de Luzán (1737). La fundació de l’Arcadia Lusitana, el 1756, marca el canvi de rumb definitiu, proclamant l’autoritat de les Poètiques d’Horaci i de Boileau. Correia Garção és, sens dubte, el millor exponent d’aquest corrent renovador. En la seva obra, molt formal, conviuen dues temàtiques oposades: l’elevada, sovint mitològica, i la quotidiana o autobiogràfica, de to més lleuger, més planer. El poema que he escollit és un bon exemple d’aquesta última. Correia Garção ens situa a casa seva, davant d’una taula parada amb un servei de te, amb les dones de la casa reunides i un vell criat miop (associat amb Ganímedes, coper de l’Olimp) i invita un amic (Sarmento) a passar la vetllada amb tots ells.
l
Davant de la corrent arcàdica, Filinto Elísio (1734-1819), d’estil "bur-gès", més natural, apassionat, de vegades vulgar, exiliat a París des de 1778 per problemes amb la Inquisició, inaugurarà una nova etapa de la poesia portuguesa, influint sobre la generació posterior. Alphonse de Lamartine, el poeta romàntic francès, que, com Bomtempo, el va freqüentar a París, li dedicarà un poema de les Méditations poétiques (1820). Es tracta de La Gloire, "à un poète exilé", que comença així:
l
Généreux favoris des filles de mémoire,
Deux sentiers différents devant vous vont s'ouvrir :
L'un conduit au bonheur, l'autre mène à la gloire ;
Mortels, il faut choisir.
l
Manuel Maria Barbosa do Bocage (1765-1805) és el gran poeta preromàntic portuguès. Té un estil molt personal, d'una certa violència, sempre apassionat, molt musical. És una constant en la seva temàtica l'anar i venir entre rebel·lió i penediment. En el cas d'aquest poema, escrit probablement quan ja estava malalt, Bocage, que sent la proximitat de la mort, expressa el seu dolorós penediment i la renúncia a la vida dissipada del passat per retornar a la religió ("mos versos romp, creu en l'eternitat!"), tot advertint a la joventut del perill dels somnis d'alliberació i de plaer, de les "vanes figures" que l'havien guiat antany.
l
Pel que fa a la pintura, a la segona meitat del segle, dominen les personalitats de Vieira Lusitano (1699-1775) i de Pedro Alexandrino (1730-1810), molt influides per la pintura rococó italiana. El Neoclassicisme apareix a finals de segle, amb Vieira Portuense (1765-1805). En aquest marc, Morgado de Setúbal (1752-1809) s’afirma com una personalitat a part, forta, aïllada, molt original. Lluny dels encàrrecs oficials, Morgado es fixa en els caràcters populars i en la realitat dels estaments més humils de la societat. La seva preocupació pel realisme en la natura morta l’acosta, d’alguna manera, a l’estil de Luis Meléndez, malgrat que el que més s’ha destacat en la seva obra és l’expressió de les figures, que recorda extranyament, al seu torn, l’art de Jean-Étienne Liotard (1702-1789).
l
Domingos António de Sequeira és el principal pintor portuguès de transició entre Neoclassicisme i Romanticisme. Com Bomtempo, va viure intensament els daltabaixos polítics del seu temps. En aquest quadre, pintat durant l’ocupació francesa de Portugal, s'hi pot apreciar clarament l'herència clàssica en la disposició de les figures i en la forma de plantejar al·legòricament la temàtica, si bé també s'hi deixa sentir la influència del primer Romanticisme francès en el tractament de la llum, en la llibertat de la pinzellada i en aquesta espècie de lluminositat angèlica que es desprèn de les figures al·legòriques.
l
Alguns exemples de pintors francesos contemporanis:
.jpg)
Jean Broc (1771-1850), La Mort de Jacint, 1801.
l
.jpg)
Anne-Louis Girodet (1767-1824), Ossian rebent els fantasmes dels herois francesos, 1802.
Per cert, que la llegenda d'Ossian, molt de moda en aquest canvi de segle, era una de les lectures preferides de Manuel de Cabanyes, el poeta d'ahir.
l
Sequeira, Bomtempo i Bocage compartien, a més del fet de ser, en els seus camps respectius, els millors fills de la rica cultura portuguesa del segle XVIII, una immensa admiració pel gran clàssic de la literatura portuguesa, Luis de Camões. Sequiera li va dedicar una gran tela, La Mort de Camões, actualment perduda, que va rebre una medalla d'or. Bomtempo, el seu Rèquiem i Bocage, que, com el seu model, va viure a l'Índia, aquests versos:
l
Camões, grande Camões, quão semelhante
acho teu fado ao meu, quando os cotejo!
Igual causa nos fez, perdendo o Tejo,
arrostar c'o sacrílego gigante.
l
Como tu, junto ao Ganges sussurrante
da penúria cruel no horror me vejo;
como tu, gostos vãos, que em vão desejo,
também carpindo estou, saüdoso amante.
l
Ludíbrio, como tu, da sorte dura,
meu fim demando ao céu, pela certeza
de que só terei paz na sepultura.
l
Modelo meu tu és, mas... oh tristeza!...
se te imito nos transes da ventura,
mão te imito nos dons da natureza.
l
Manuel Maria Barbosa do Bocage (1765-1805), Rimas, 1791.
l
Camões, gran Camões, que semblant
veig el teu cant al meu, en comparar-lo.
Mateixa causa ens feu, en perdre el Tajo,
haver d'afrontar el sacríleg gegant.
l
Com tu, vora del Ganges murmurant,
l'horror de la penúria cruel empasso.
Com tu, vans plaers, que en va demano,
també estic trist, melancònic amant.
l
Escarni, com tu, de dura Fortuna
demano al cel finar, per la certesa
que només tindré pau en sepultura;
l
Ets tu el meu model... però, oh tristesa!...
Si t'imito en els cops de la Ventura,
no t'imito en dons de Naturalesa.
l
La traducció també és meva. Demano perdó per les imperfeccions. He intentat conservar la rima, però volia simplement fer-ho com-prensible.
l
Bona tarda!
.jpg)
.jpg)
