Seguiu l'actualitat de la recerca a MÚSICA EN ESPAÑA EN LA EDAD MODERNA

dimarts, 22 d’abril del 2008

Un assaig de l'octubre del 2007

Fragment del primer moviment de la Simfonia de Carl Stamitz. Sin comentarios...

Bon dia!

dilluns, 21 d’abril del 2008

TEATRE I ÒPERA [La cultura penínsular XIII.1]

Luis Paret y Alcázar (1749-1799), Baile en máscara, c.1763.

DON ELEUTERIO: En cuanto a escribir, yo aprendí en los Escolapios, y luego me he soltado bastante, y sé alguna cosa de ortografía... Aquí tengo... Vea usted... (Saca un papel y se le da a DON PEDRO.) Ello está escrito algo deprisa, porque ésta es una tonadilla que había de cantar mañana... ¡Ay, Dios mío!

DON PEDRO: Me gusta la letra, me gusta.

DON ELEUTERIO: Sí, señor, tiene su introduccioncita, luego entran las coplillas satíricas con su estribillo, y concluye con las...

DON PEDRO: No hablo de eso, hombre, no hablo de eso. Quiero decir que la forma de la letra es muy buena. La tonadilla, ya se conoce que es prima hermana de la comedia.

DON ELEUTERIO: Ya.

DON PEDRO: Es menester que se deje usted de esas tonterías.

Leandro Fernández de Moratín (1760-1828), La comedia nueva [II, 9], 1790; estrenada el 1792.

Vicent Martín i Soler (1754-1806), "O quanto un si bel giubilo" [I, 18] de l'òpera Una cosa rara, 1786. Llibret de Lorenzo da Ponte (1749-1838). Le Concert des Nations, dir. Jordi Savall.
l
Àudio:

TEATRE I ÒPERA [La cultura penínsular XIII.2]

De Luis Paret en vaig parlar l’altre dia. El seu Ball de màscares, situat en un teatre, em va molt bé, ja que avui va de teatres. Una salutació pel senyor Paret, doncs.
l
Intentaré ser breu. Leandro Fernández de Moratín, hereu dels primers intents de comèdia neoclàssica de Jovellanos [cf.XII] i d'Iriarte (El señorito mimado i La señorita malcriada, 1788), es considera el gran reformador del teatre espanyol del XVIII. La seva obra mestra és El sí de las niñas, escrita el 1800 i estrenada amb gran èxit a Madrid el 1806.

A l'obra La comedia nueva, posa en escena la problemàtica del teatre espanyol de l'època. Don Eleuterio és un pèssim autor de comèdies, però animat pel pedant Don Hermógenes, que se'n vol aprofitar, dona una obra al teatre. L'obra (perfecte exemple de la comèdia barroca i degenerada que odiaven els il·lustrats) és un fracàs i gràcies a les llums i la raó de Don Pedro, l'autor reconeix el seu error i jura fidelitat eterna al que li ha fet obrir els ulls (Don Pedro), que posteriorment li ofereix un lloc de treball amb la promesa que mai tornarà a dedicar-se al teatre (parla Don Pedro): "Así debe ser. Usted, amigo, ha vivido engañado; su amor propio, la necesidad, el ejemplo y la falta de instrucción, le han hecho escribir disparates. El público le ha dado a usted una lección muy dura, pero muy útil, puesto que por ella se reconoce y se enmienda. Ojalá los que hoy tiranizan y corrompen el teatro por el maldito furor de ser autores, ya que desatinan como usted, le imitaran en desengañarse”. Sobre la descripció de la tonadilla que fa Don Eleuterio ("tiene su introduc-cioncita..."), només demano que la recordeu pel pròxim capítol del cicle [cf.XIV].

La tragèdia, gènere més girat cap al passat que cap al futur, contràriament a la comèdia, va seduir tanmateix quasi tots els literats importants: Nicolás Fernández de Moratín, el pare de Leandro (Lucrecia, 1763; Hormesinda, 1770), Vicente García de la Huerta (Raquel, c.1766) [cf.Del Teatre a la Història, 12-IV-08], el menorquí Joan Ramis (Lucrècia, 1769) [cf.XVI], Jovellanos (Pelayo, 1769), Cadalso (Solaya o los circasianos, 1770; Don Sancho García, 1771) o Ignacio López de Ayala (Numancia destruida, 1775). No obstant això, per a la literatura espanyola era un gènere nou. Amb els primers intents es té la impressió d’obres més aviat escrites per a ser llegides que per a ser representades. Virgínia (1750) i Ataúlfo (1753) d’Agustín de Montiano o Lucrecia (1763) de Moratín pare són bastant febles a nivell escènic. La temàtica de la tragedia espanyola del Setcents gira molt sovint en torn de la reflexió sobre el poder (rebuig de la tirania, exaltació del monarca ideal). N’he triat alguns exemples per posar de relleu la diferència de to i de contingut respecte de la comèdia.

LUCRECIA : Esto, ¡oh, Bruto!, esto, ¡oh, padre!, ¡oh, Colatino!
Esto le debemos a Tarquino.
Mas, ¡ay de mí!, ¿qué digo?, ¿yo imprudente
repito mi baldón? Altas deidades
que sordas a mis voces estuvisteis,
¿cómo tan grande infamia consentisteis?
Bien sabéis mi inocencia : sed testigos
y acrisolad mi honor. ¡Oh, cielo! ¿Acaso
no es lícito acusar tu influjo escaso?
Mi frenesí perdona. ¡Oh, cielo! ¡Oh, cielo!
[…] ¿Cómo diré yo propia, aunque lo intente,
mi deshonra, mi afrenta y mi desdoro?
Por mí lo diga mi incesante lloro.
Vengad, romanos, con heroica diestra
la infamia, la maldad abominable,
el insulto bestial y detestable
del bárbaro Tarquino fementido
y anégueme mi llanto y mi gemido.
[…] Pero ya solamente soy, ¡qué pena!
por la violencia infiel de un fiero huésped,
una infame mujer prostituida
al bárbaro apetito de un tirano.

Nicolás Fernández de Moratín (1737-1780), Lucrecia [V,3], 1763.

MEGARA : Hijo inocente,
digno de padre más feliz, consuelo
que a mis cansados años esperaba,
ven a morir… ¿Yo en ti manchar mi acero?
¿A quién la vida di, darle la muerte?
¿Qué más haría el romano? ¿Yo en tu seno
partirme el corazón? Vive; tu padre
te enseñe la virtud, y otros los premios
de la virtud. Megara el desdichado
es el que ha de morir. Tú, juramento
has de hacer de vengar esta ruina.
Graba en tu corazón esos lamentos,
esa espantosa imagen de tu patria,
esa sangre, esas llamas, ese estruendo,
su rectitud, su gloria y sus virtudes;
graba de un padre el lamentable aspecto
que de ti se despide, que te abraza
por la postrera vez. Adiós. Mas juego
de la fortuna, atado ¿al Capitolio
has de subir? ¿Qué en ti de todo el pueblo
triunfarán de Numancia? Aunque inocente,
muere, muere; las muertes imitemos
de tantos generosos españoles.
Muere… mas no a mi espada... ¡Oh, duro cielo!
¿La sangre he de verter de un hijo mío?
No, patria amada, no; que el noble acero
para otros usos es. Muere; otro brazo
tu vida acabe y mi dolor funesto.
Dulcidio, Terma, Aluro... dadle muerte...
No responden. Mi partia es ya desierto,
ya no existe Numancia, ya es cenizas.
¿Te he de dar muerte, o has de ser trofeo
de Cipión altivo? Muere, acaba...
(Al herirle se le cae la espada.)
¡Oh, brazo paternal!... Patria, no puedo
ofrecerte esta víctima.
l
NIÑO: Adiós, padre;
Que va acabar mi vida el común fuego.
l
Ignacio López de Ayala (c.1750-1789), Numancia destruida [V,14], 1775.
l
El parlament de Lucrècia escrit per Moratín el podreu comparar amb el de la Lucrècia de Ramis d'aquí a pocs dies [cf.XVI]. Pel que fa a la Numancia destruida d'Ayala, molt més inspirada que les tragèdies de Moratín pare, Russell P. Sebold l'ha considerada digna de figurar entre els clàssics de la literatura hispànica.

Vicent Martín i Soler (nascut a València el 1754) és el compositor espanyol més conegut del Classicisme, potser perquè va passar gran part de la seva vida rondant per Europa. A Viena, amb Lorenzo da Ponte com a llibretista, l'estrena de la seva òpera Una cosa rara el 17 de novembre de 1786 va aconseguir superar l'èxit espectacular de Le nozze di Figaro de Mozart, estrenada el maig del mateix any.

L'èxit d'Una cosa rara, rarament igualat, va permetre que es representés a Dresde, Milà i Venècia el 1787, el 1788 a Sant Petersburg, l'any següent a Londres i a Madrid, a Barcelona el 1790 i el 1793 i a París el 1791, i el 1797 en versió francesa. Va escriure altres òperes d'èxit abans de traslladar-se a Sant Petersburg, on va morir el 1806. Mozart el tenia, pel que sembla, en gran estima i el 1787, a l'escena XIII del segon acte de Don Giovanni, la música que acompanyava el darrer sopar del protagonista...
l
Ara escolteu Martín i Soler:
l
A l'extracte d'àudio ja no surt, però, més endavant, Don Giovanni exclama "Bravi! ¡Cosa rara! ¿Che ti par del bel concerto?" i Leporello contesta: "E conforme al vostro merto".
l
Bon dia!

dissabte, 12 d’abril del 2008

De la Història al Teatre

Poc menys de 200 anys després, en el marc de la postguerra espanyola, el gran dramaturg Antonio Buero Vallejo es feia seva la venjança amb Un soñador para un pueblo, en una exaltació dels ideals il·lustrats convertida en velada crítica del règim franquista. La crítica oficial convenia sobre l'obra que, si el reformisme il·lus-trat "ha tenido durante muchos años muy mala prensa", "ahora parece que la va teniendo demasiado buena". La defensa de les Llums era "más incondicional y absoluta de lo que sería deseable", fins al punt que "pueden entrar en ella las luces de la Enciclopedia" (Oh pecat!!). Estem parlant de 1958, no de 1758. La majoria dels nostres pares ja havien nascut*.
l
El punt de vista de Buero Vallejo és, naturalment, l'oposat del de la noblesa castellana del segle XVIII. Les paraules que posa en boca d'Esquilache sembla que responguin directament a les pretensions aristocràtiques que proclamava Hernán García a la Raquel de García de la Huerta. Són les dues Espanyes que s'oposen, a través dels segles...
l
ESQUILACHE:
l
[...] ¡Ya, ya sé que eran títulos de dos o tres siglos! ¡Los famosos tres siglos! Yo he remediado en el breve término de tres años los abusos en España y en América de esos tres siglos, muy gloriosos pero muy mal administrados. Es así como se ganan los títulos, ¿no? Usía debe saberlo por la historia de sus abuelos. Los gobernantes de esta hora no solemos tener abuelos tan linajudos. Somos unos advenedizos que saben trabajar y eso es imperdonable para la antigua nobleza, que ya no sabe hacerlo. (Ríe.) Usía es muy agradable, de veras: le cuesta trabajo disimular sus sentimientos y a mí me ocurre lo mismo.
l
[...] El hipócrita Esquilache tiene que mentir, pero miente mal y es detestado. No es uno de esos hombres encantadores que tienen una cara para cada persona; él sólo tiene dos y se le transparenta la verdadera... (Grave.) La verdadera es la de un hombre austero que, si entra en el juego de las dádivas y de los halagos, nada quiere para sí. La de un hombre capaz de enemistarse con toda la nobleza española si tiene que defender cualquier medida que pueda aliviar la postración de un país que agonizaba.
l
Antonio Buero Vallejo (1916-2000), Un soñador para un pueblo, 1958.
l
* José María García Escudero, "Un soñador para un pueblo", Ya, 27 de desembre de 1958.

Del Teatre a la Història

La Pasqua de 1766, el poble de Madrid, impulsat de forma encoberta per sectors destacats de la noblesa i del clergat, s'amotina contra la pujada del preu del pa i les reformes dels ministres italians de Carles III, Esquilache i Grimaldi. És per això que es coneix com a Motí d'Esquilache. El Diumenge de Rams, aprofitant que el rei ha marxat a caçar, un grup de revoltats assalta la casa d'Esquilache. Els disturbis duren tres dies. Finalment, Carles III accepta les exigències dels amotinats (exili dels ministres estrangers, baixada del preu del pa) i desterra, a contracor, el marquès d'Esquilache.
l
Poc temps abans, el poeta i dramaturg García de la Huerta havia anticipat de forma sorprenent els esdeveniments del Motí amb la tragèdia Raquel, estrenada probablement en el teatre privat dels ducs d'Alba. Utilitzant l'antiga història de l'amor cec d'Alfons VIII de Castella per la jueva Raquel, per culpa del qual havia oblidat els deures del govern, García de la Huerta estableix un paral·lelisme subtil amb la situació contemporània. L'antiga noblesa castellana (simbolitzada a l'obra per Hernán García i Álvar Fáñez), lleial al rei (Alfons VIII-Carles III) però no a la despòtica Raquel i al seu conseller Rubén (que encarnen el poder malèfic d'Esquilache), es considera en obligació d'avisar el rei "cuando se aparta de lo que es jus-to", "cuando declina del decoro que debe a su persona". I en tal cas, "lealtad serà advertirle, no osadía". És així com el públic pro-aristocràtic que assistia a les representacions de l'obra veia exaltada la utilitat política de la noblesa i la possibilitat eventual d'un enfron-tament violent amb el rei, justificat per la necessitat de fer-li veure la "divina luz" i de reconèixer el poderós engany del seu "amor" per Raquel-Esquilache.
l
De forma sorprenent, el Motí acabaria com la tragèdia, amb la desaparició del poder "malèfic" (la mort de Raquel, l'exili d'Esqui-lache) i el reconeixement per part del rei de la seva ceguesa (amb convenciment al teatre, a contracor en la realitat).
l
HERNÁN GARCÍA (al rei):

[...] Repara en tus Vasallos: sus semblantes
te pintarán con infelices rasgos
la situación en que se hallan
sus altivos epíritus gallardos.
¿Pero cómo han de estar sino marchitos
campos a quienes niega el Sol sus rayos,
jardines que descuida el jardinero,
flor que no riega diligente mano?
Los campos del imperio de Castilla,
del valeroso Alfonso abandonados,
sólo espinas producen y venenos,
que ofenden y atosigan sus vasallos.
Raquel... Permite, Alfonso, que la nombre,
y si te pareciere desacato
que quejas de Raquel se te repitan,
pague mi cuello culpas de mi labio.
Raquel (vuelvo a decir) no solamente
el Reino tiraniza Castellano,
no sólo de los Ricos-Hombres triunfa,
no sólo el pueblo tiene esclavizado,
no sólo ensalza viles Idumeos,
no sólo menoscaba tus erarios,
no sólo con tributos nos aqueja,
sino que (lo que es más) de Alfonso Octavo
el alma y los sentidos de tal suerte
domina y avasalla, que postrado
obscuramente yace en su ignominia,
siendo mofa de propios y de extraños.

Vicente García de la Huerta (1734-1787), Raquel, c.1766.

diumenge, 6 d’abril del 2008

De Mozart als Swingle Singers

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), Sonata nº16 en do major, 1788 [KV 545]. Ronald Brautigan, pianoforte.
l
l
Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), Sonata nº16 en do major, 1788 [KV 545]. Arranjament de Ward Swingle, 1965. Swingle Singers.
l
l
Rebona nit!

Charles Brooking, the best "painter of sea pieces"

Charles Brooking (1723-1759), Navilis amb brisa lleugera, c.1755.
l
Ve-t'ho aquí un quadre de l’anglès Charles Brooking (1723-1759), el millor “painter of sea pieces” de mitjan segle XVIII.
l
L’obra mostra un “74” amb un cúter a popa per la dreta i un altre “74” i un sloop amb aparell de quetx o una canonera per l’esquerra. “74” és el nom que rep el navili de dos ponts amb 74 canons, que era el tipus de vaixell més abundant entre els anomenats navilis de línia (perquè combatien formant una línia). Els navilis de línia es dividien en 4 classes segons el nombre de canons que muntaven. Els de primera classe estaven entre els 100 i els 120 canons (l’espanyol Santíssima Trinidad, el vaixell més gran del món, construït el 1769, en portava 140), els de segona en portaven, generalment, 90 o 98, els de tercera, 64, 74 o 80 i els de quarta 50. El 1800, l’armada anglesa comptava amb 11 navilis de primera classe, 21 de segona, 148 de tercera (la major part dels quals eren “74”) i 20 de quarta, si bé aquests últims (els de quarta) rarament participaven a les grans batalles.
l
El “74” que es troba a la dreta de la tela és, molt probablement, un dels de la “Dublin class”, construïts a partir de 1755, per la qual cosa podem datar aquesta obra entre 1755 i 1759, any de la mort del pintor. El dissenyador dels “74” de la Dublin class, Thomas Slade, és el mateix que poc després projectaria el Victory (1759-65), nau insígnia de Nelson a Trafalgar (1805) i que actualment es pot visitar a Portsmouth, després d'haver patit una llarga restauració.
l
l
La posició i la distribució de les veles indica que les embarcacions naveguen amb una brisa lleugera. Aquest fet demostra fins a quin punt l’autor es preocupa per donar una imatge fidel a la realitat de l’escena que vol representar. Cal tenir en compte que, sovint, el client era un particular o una institució relacionats amb l’armada i podia ser molt crític amb els detalls referents a la navegació.
l
És interessant veure com Brooking abandona les llums contrastades, els mars barrocs i les composicions desordenades de la pintura holandesa del segle anterior per buscar la simetria i la serenitat, l’equilibri entre la massa del mar i la del cel, una llum subtil de capvespre, un mar més realista i un gust refinat pels detalls que donen lloc a una composició clara i elegant, d’acord amb les noves corrents il·lustrades que omplen Europa i amb la tendència a la recuperació pura de l’antiguitat clàssica que les acompanya. Cal recordar que l’inici de les excavacions a Pompeia data de 1748, patriocinades pel futur Carles III d'Espanya durant el seu regnat napolità (1735-1759) [cf.Els reis, 20-III-08].
l
Bona nit!

L'Hermione, fragata de la llibertat

L'Hermione en construcció, a les drassanes antigues de Rochefort.
l
El juliol de 1997 es posava la primera pedra, al port de Rochefort, al sud de la Bretanya francesa, d'un somni fet realitat: la construcció artesanal d'una rèplica de la fragata Hermione, construïda a la mateixa ciutat el 1779. L'esforç econòmic i humà que requereix un projecte d'aquest tipus és inimaginable, però la cosa ha tirat endavant i actualment hi ha més de 4000 associats que li donen suport, a més dels 2 milions de persones que han visitat les dras-sanes. Es preveu acabar-la el 2011.
l
Tot i que l'actual comportarà un total de 15 anys de feina, a l'època es va construir en sis mesos, en el marc d'una administració es-peronada per la recent entrada en guerra de França al costat dels naixents Estats Units. El 2 de novembre de 1778 surt de Versalles l'ordre de construcció i el 19 d'abril de 1779, el buc, dissenyat per Chevillard l'aîné, ja està acabat. Els retards vindran després, deguts a la lentitud en els abastiments. Quan finalment el comandant Louis de la Touche pren possessió del vaixell, l'Hermione és una moderna i estilitzada fragata de 26 canons. Mesura més de 44 metres d'eslora i aparella uns 1500 metres quadrats de veles. Dir, però, entre pa-rèntesis, que l'Hermione és una fragata petita, al límit amb la classe inferior de la corbeta. Les grans fragates podien armar fins a més de 45 canons i els veritables vaixells de combat, els grandiosos navilis de línia, portaven fins a 120 canons*.
l
El 10 de març de 1780, el marquès de Lafayette, un jove de 23 anys, il·lustrat, emprenedor i defensor acèrrim de la causa americana, s'embarca a l'Hermione per anunciar als americans l'arribada im-minent de les tropes franceses del comte de Rochambeau. Per als insurgents americans, l'arribada de Lafayette va significar l'es-perança i la possibilitat d'una victòria sobre el Regne Unit que esdevindrà real amb la Pau de París de 1783. L'Hermione adquireix, doncs, amb aquest viatge, una dimensió simbòlica, i es converteix en nexe d'unió entre la França prerevolucionària (Lafayette serà l'any 1789 el primer comandant de la Garde Nationale) i els Estats Units.
l
El 20 de setembre de 1793, després d'una carrera honorable, l'Hermione embarranca prop de la desembocadura del Loira. L'endemà al matí, la tripulació l'abandona i la fragata s'enfonsa definitivament. El 1992, quan es va començar a parlar del projecte de reconstrucció de l'Hermione, les restes de l'embarcació van ser identificades per un equip d'arqueologia submarina.
l
* Per més informació, vegeu l'article següent [Charles Brooking, the best "painter of sea pieces"].
l

L'única representació que es coneix de la fragata. Detall de La batalla de Louisbourg (1781) d'Auguste-Louis Rossel de Cercy (1736-1824).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...